la catedral de joglaria Xavier Baró
Amb Lluny del camí ral (2009), es tancava una trilogia que va començar amb Cançons del temps de destrals (2004) i Flors de joglaria (2006). Tres discos de cançons que s’endinsaven en un univers còsmic i tel·lúric en busca d’un so que tingués a veure amb el de la música catalana primitiva i iniciàtica; que aprofondien en una vibració pròpia, personal i geogràfica. “El que Sun Ra buscava més enllà de les estrelles jo ho busco sota els meus peus” (Xavier Baró).
En aquest viatge experimental i creatiu, l’artista es troba amb les cançons tradicionals, que porten en el seu interior aquesta vibració sonora: un bateg que, en les múltiples interpretacions que se n’han anat fent, s’ha diluit i fossilitzat. I l’artista s’adona que la seva veu és aquí, empeltada a l’arrel. I aixó fa que, amb naturalitat, sense alterar el contingut de l’obra tradicional, aquesta tingui la seva personalitat i sembli acabada de fer, com si l’escoltessim per primera vegada. Perquè d’aixó tracta la creació: de l’emoció personal que un hi imprimeix fent-la única.
LA MÀGICA OLIVERA és un disc que ve de molt lluny, com si s’hagués trobat dins d’un cofre enterrat al peu de l’Olivera de què ens parla. És un àlbum de cançons que beuen de la tradició i surten de l’arrel més fonda, il·luminant el costat fosc de les immemorials històries humanes que han perviscut i que formen el tronc de la cançó popular. Perquè aquest disc no és un altre afegit al catàleg de cançons tradicionals que de tant en tant s’editen. Aquesta és una obra que tracta dels sentiments, de les emocions, de la vida amb tots els seus drames i joies, i el misteri. I ho fa creant i recreant, mitjançant unes cançons antigues, anònimes, i altres de pròpies, barrejant-les, modificant-les fins a formar un únic corpus que sembla pertànyer a un mateix compositor. Sobre una base tradicional, Xavier Baró obre la tapa del cofre que guarda la primera cançó, i amb el seu so salvatge, actual i remot alhora, en posa en marxa la continuïtat.
No hi fa res que el temps es digui passat o present. La Màgica Olivera és tan contemporàni com una muntanya
En aquest viatge experimental i creatiu, l’artista es troba amb les cançons tradicionals, que porten en el seu interior aquesta vibració sonora: un bateg que, en les múltiples interpretacions que se n’han anat fent, s’ha diluit i fossilitzat. I l’artista s’adona que la seva veu és aquí, empeltada a l’arrel. I aixó fa que, amb naturalitat, sense alterar el contingut de l’obra tradicional, aquesta tingui la seva personalitat i sembli acabada de fer, com si l’escoltessim per primera vegada. Perquè d’aixó tracta la creació: de l’emoció personal que un hi imprimeix fent-la única.
LA MÀGICA OLIVERA és un disc que ve de molt lluny, com si s’hagués trobat dins d’un cofre enterrat al peu de l’Olivera de què ens parla. És un àlbum de cançons que beuen de la tradició i surten de l’arrel més fonda, il·luminant el costat fosc de les immemorials històries humanes que han perviscut i que formen el tronc de la cançó popular. Perquè aquest disc no és un altre afegit al catàleg de cançons tradicionals que de tant en tant s’editen. Aquesta és una obra que tracta dels sentiments, de les emocions, de la vida amb tots els seus drames i joies, i el misteri. I ho fa creant i recreant, mitjançant unes cançons antigues, anònimes, i altres de pròpies, barrejant-les, modificant-les fins a formar un únic corpus que sembla pertànyer a un mateix compositor. Sobre una base tradicional, Xavier Baró obre la tapa del cofre que guarda la primera cançó, i amb el seu so salvatge, actual i remot alhora, en posa en marxa la continuïtat.
No hi fa res que el temps es digui passat o present. La Màgica Olivera és tan contemporàni com una muntanya
